10.
HISTÒRIA INVENTADA
Em dic Laura Morales. Tinc quinze anys, o almenys fa dos dies els tenia. El més segur es que
quan estiguis llegint això ja sigui morta, però no t'espantis. A continuació t'explicaré la meva vida i
com va acabar, o com penso que acabarà d'aquí uns minuts.
El primer que has de saber és on sóc i com he arribat a aquest lloc.
Tot va començar un divendres a la tarda. Jo, junt amb els meus millors amics, la Noa, en Dídac i
la Noelia, vam quedar per fer una volta. Vaja, el més normal que fan uns adolescents una tarda
lliure. Estàvem caminant pel poble quan, de sobte, en Dídac va tenir la meravellosa idea de fer una
excursió pel bosc de Vallirana que hi ha darrere del CAP. Vam decidir agafar una ampolla d'aigua
i alguna cosa per menjar. Quan volíem començar ja rondaven les sis de la tarda i, com era una
tarda d'hivern, començava a enfosquir-se el cel. Varem caminar. Molt. Moltíssim. Amí em
semblava massa tard, era fosc i hi havien roques i pedres pel camí perilloses. Realment no sabia
on érem. Estava cansada i per això vaig demanar-lis de parar una estona per descansar. Ens vam
asseure a una petita esplanada de sorra i vaig recolzar-me a l'espatlla de la Noa. Li vaig comentar
que volia tornar a casa i ella em va dir que pensava el mateix. La Noelia estava molt activa i volia
investigar. Deia que tenia la impressió de que alguna cosa divertida passaria més endavant. La
veritat es que penso que a la Noe li agrada en Dídac i per això es comporta diferent quan ell és
present. Després d'estar una estona asseguts, vam arribar a l'acord de tornar a casa. En Dídac, que
era el que ens guiava en aquesta excursió, va perdre el mapa. Tampoc hi havia cobertura per
trucar a ningú i no veiem cap mena de senyal que ens indiqués presència humana a cap lloc. L'únic
que podíem fer era caminar fins trobar ajuda o alguna sortida que donés al poble. Vam seguir
caminant una bona estona. De sobte, ens vam adonar de que la Noa no estava. No sabíem on era, la
havíem perdut. Em vaig posar molt nerviosa i no vaig poder contenir les llàgrimes. En Dídac no
parava de donar voltes sobre ell mateix dient que tot era per culpa seva i que mai s'ho perdonaria.
La Noelia, en canvi, es va asseure i es va quedar callada. Com a bojos vam començar a cridar la
Noa. Eren dos quarts de deu. Finalment la Noelia va proposar seguir endavant i vam accedir.
Caminant vam trobar un pou. No sé perquè però em va cridar l'atenció i vaig ficar el cap dins d'ell.
Només recordo fins aquí. Em vaig despertar en un lloc desconegut. Estava tancada i em faltava
l'aire. Vaig escoltar una veu molt greu. Una veu que em xiuxiuejava alguna cosa, però no era
conscient. Per un instant vaig veure passar un esperit. Si, un esperit. Cada vegada notava la veu
més endins. Començava a entendre-la. Deia alguna cosa semblant a “agafa el ganivet que tens al
teu davant”. No tenia control sobre mi mateixa i ho vaig fer. Tornava a apropar-se la veu greu i
vaig escoltar com deia “Si vols sobreviure utilitza el ganivet per matar”. No entenia res. Em vaig
aixecar i vaig començar a caminar sense cap mena de direcció. Volia cridar però només caminava
i caminava sense parar. La veu va tornar a aparèixer. “Tallat un dit” deia. Ho vaig fer. Sense
inconvenients. Seguia caminant. La veu em donava ordres i jo no era capaç de imposar-me, només
callava i les obeïa. Vaig començar a veure la Noa. Pensava que ella no em podia veure però va
començar a cridar. La veu va retornar a mi, aquesta vegada em deia que anés amb ella. Jo no volia perquè
sabia que la veu em diria que la matés. Vaig cedir. Quan vaig arribar on ella era la veu em va dir que li
digués que em portes-hi amb els demés i que allà els matés a tots. Efectivament, ho vaig fer. Vaig retornar
amb al meu amo. Era un noi de 16 anys. Era un antic amic nostre. Es deia Eduard.Va patir bullying i es va
suïcidar. Ara volia fer justícia perquè nosaltres vam col·laborar, encara que no era la nostra intenció. Em
va tancar en el mateix pou on vaig caure. I ara estic aquí, escrivint la meva última carta, per si algú la
troba. Sé que la següent sóc jo, així que adéu. Us estimo pares.
Em dic Laura Morales. Tinc quinze anys, o almenys fa dos dies els tenia. El més segur es que
quan estiguis llegint això ja sigui morta, però no t'espantis. A continuació t'explicaré la meva vida i
com va acabar, o com penso que acabarà d'aquí uns minuts.
El primer que has de saber és on sóc i com he arribat a aquest lloc.
Tot va començar un divendres a la tarda. Jo, junt amb els meus millors amics, la Noa, en Dídac i
la Noelia, vam quedar per fer una volta. Vaja, el més normal que fan uns adolescents una tarda
lliure. Estàvem caminant pel poble quan, de sobte, en Dídac va tenir la meravellosa idea de fer una
excursió pel bosc de Vallirana que hi ha darrere del CAP. Vam decidir agafar una ampolla d'aigua
i alguna cosa per menjar. Quan volíem començar ja rondaven les sis de la tarda i, com era una
tarda d'hivern, començava a enfosquir-se el cel. Varem caminar. Molt. Moltíssim. Amí em
semblava massa tard, era fosc i hi havien roques i pedres pel camí perilloses. Realment no sabia
on érem. Estava cansada i per això vaig demanar-lis de parar una estona per descansar. Ens vam
asseure a una petita esplanada de sorra i vaig recolzar-me a l'espatlla de la Noa. Li vaig comentar
que volia tornar a casa i ella em va dir que pensava el mateix. La Noelia estava molt activa i volia
investigar. Deia que tenia la impressió de que alguna cosa divertida passaria més endavant. La
veritat es que penso que a la Noe li agrada en Dídac i per això es comporta diferent quan ell és
present. Després d'estar una estona asseguts, vam arribar a l'acord de tornar a casa. En Dídac, que
era el que ens guiava en aquesta excursió, va perdre el mapa. Tampoc hi havia cobertura per
trucar a ningú i no veiem cap mena de senyal que ens indiqués presència humana a cap lloc. L'únic
que podíem fer era caminar fins trobar ajuda o alguna sortida que donés al poble. Vam seguir
caminant una bona estona. De sobte, ens vam adonar de que la Noa no estava. No sabíem on era, la
havíem perdut. Em vaig posar molt nerviosa i no vaig poder contenir les llàgrimes. En Dídac no
parava de donar voltes sobre ell mateix dient que tot era per culpa seva i que mai s'ho perdonaria.
La Noelia, en canvi, es va asseure i es va quedar callada. Com a bojos vam començar a cridar la
Noa. Eren dos quarts de deu. Finalment la Noelia va proposar seguir endavant i vam accedir.
Caminant vam trobar un pou. No sé perquè però em va cridar l'atenció i vaig ficar el cap dins d'ell.
Només recordo fins aquí. Em vaig despertar en un lloc desconegut. Estava tancada i em faltava
l'aire. Vaig escoltar una veu molt greu. Una veu que em xiuxiuejava alguna cosa, però no era
conscient. Per un instant vaig veure passar un esperit. Si, un esperit. Cada vegada notava la veu
més endins. Començava a entendre-la. Deia alguna cosa semblant a “agafa el ganivet que tens al
teu davant”. No tenia control sobre mi mateixa i ho vaig fer. Tornava a apropar-se la veu greu i
vaig escoltar com deia “Si vols sobreviure utilitza el ganivet per matar”. No entenia res. Em vaig
aixecar i vaig començar a caminar sense cap mena de direcció. Volia cridar però només caminava
i caminava sense parar. La veu va tornar a aparèixer. “Tallat un dit” deia. Ho vaig fer. Sense
inconvenients. Seguia caminant. La veu em donava ordres i jo no era capaç de imposar-me, només
callava i les obeïa. Vaig començar a veure la Noa. Pensava que ella no em podia veure però va
començar a cridar. La veu va retornar a mi, aquesta vegada em deia que anés amb ella. Jo no volia perquè
sabia que la veu em diria que la matés. Vaig cedir. Quan vaig arribar on ella era la veu em va dir que li
digués que em portes-hi amb els demés i que allà els matés a tots. Efectivament, ho vaig fer. Vaig retornar
amb al meu amo. Era un noi de 16 anys. Era un antic amic nostre. Es deia Eduard.Va patir bullying i es va
suïcidar. Ara volia fer justícia perquè nosaltres vam col·laborar, encara que no era la nostra intenció. Em
va tancar en el mateix pou on vaig caure. I ara estic aquí, escrivint la meva última carta, per si algú la
troba. Sé que la següent sóc jo, així que adéu. Us estimo pares.
No hay comentarios:
Publicar un comentario